Universitat Pompeu Fabra. Grup de Reserca en Periodismo

Què pensen els ciutadans dels periodistes

Els ciutadans són molt més exigents i durs que els periodistes amb el tractament de la informació. Esperen més dedicació i més resultats en la feina diària dels professionals. Creuen que l'objectivitat informativa és possible i necessària, i a més pensen que si no s'assoleix habitualment una informació de qualitat no és per la manca d’habilitats dels professionals com per les pressions que aquests reben. El poder és qui bloqueja la informació perquè no arribi completa als ciutadans. Per tant, els periodistes no són capaços de superar aquestes pressions i cedeixen davant d'elles.

Els ciutadans recelen de la informació emesa. Així es posa de manifest en una àmplia recerca sobre ètica periodística duta a terme pel Grup de Recerca en Periodisme i que s’explica amb major detall dins d’aquesta mateixa web.

Els periodistes han de recórrer fins i tot a mitjans il·lícits per aconseguir notícies precises quan es tracta de corrupció política, tràfic de droga o delictes especialment greus. No els preocupa en excés als ciutadans que es pugui barrejar informació i opinió, cosa que veuen més aviat com un tecnicisme, però coincideixen amb els periodistes quan no creuen necessari que es descrigui la nacionalitat, l'ètnia o l'orientació sexual del protagonista d'una informació si no resulta fonamental per comprendre-la. Només la meitat dels ciutadans comprèn que s'hagi de mantenir la presumpció d'innocència d’un acusat, mentre que per als altres és un assumpte menor, de la mateixa manera que accepten de forma general obtenir i gaudir de tanta informació com sigui possible sobre els judicis.

Els ciutadans tampoc volen que el periodisme depengui del poder polític: s'oposa a que s'informi més del govern que de l'oposició i es mostren especialment d'acord a que s'informi de les directrius governamentals en casos de terrorisme, excepte al País Basc, una autèntica excepció en aquests supòsits. La ciutadania es contradiu en un altre aspecte: encara que acusa el periodisme de seguidisme enfront dels poders públics, alhora reclama dels professionals més seguiment de les fonts oficials en determinats supòsits.

Tan poca esperança diposita el ciutadà en la professió que es considera que el periodista no té forma d'evitar les pressions pròpies dels patrocinadors ni els anunciants i que de fet està lligat de mans. L'escepticisme encara és més gran. Qualsevol regal que se li ofereixi a un periodista ha de ser rebutjat, fins i tot els obsequis propis del màrqueting. No hi ha obsequis innocents, de la mateixa manera que algunes idees i opinions no han de ser difoses en els mitjans informatius si atempten contra els Drets Humans, expressen racisme, xenofòbia o defensen a grups considerats terroristes.

És precisament en el terrorisme on encara és més clara la diferència entre periodistes i públic. Els receptors de la informació esperen que els informants segueixin les directrius governamentals, i també hi marquen distància quan fan referència a que cal mantenir la intimitat de les víctimes per justificar que no es mostrin imatges explícites dels atemptats.

No s'acaben aquí les diferències. Els ciutadans rebutgen que es persegueixi a personatges públics pel carrer, mentre que els professionals, sense justificar l'assetjament mediàtic, el posen en funció de la urgència i la necessitat informativa. Coincideixen a rebutjar les fotos i la informació sobre persones que s'han suïcidat, encara que en el cas de la violència contra les dones els professionals prefereixen informar per sensibilitzar la societat mentre que els ciutadans escullen prioritzar el dret a la intimitat de les víctimes. D'altra banda, els ciutadans són menys permissius que els periodistes amb les paraules i expressions de mal gust, fins i tot amb les caricatures i els dibuixos o acudits de contingut sexual, que tendeixen a criticar.

De forma implícita, els ciutadans no amaguen la desconfiança que els genera la professió. Es declaren avesats sobre les pressions amb les quals es realitza el treball diari i resulten molt crítics amb els resultats habituals de la informació diària. Poden comprendre que els periodistes no es comportin com herois que s'enfrontin cada dia al poder establert, però no perdonen que treguin avantatge de la seva proximitat al poder econòmic i polític. El periodisme quotidià no convenç al seu públic perquè els ciutadans no consideren els periodistes capaços de treballar sense caure davant les pressions o les temptacions pròpies dels entorns del poder amb què es relacionen.