Universitat Pompeu Fabra. Grup de Reserca en Periodismo

Què pensen els periodistes de la seva professió

Els periodistes no estan còmodes en el seu treball. Les tensions econòmiques i polítiques posen en perill la qualitat d'una activitat diària que ells mateixos perceben com intervinguda per alguns poders polítics i econòmics. Tampoc són condescendents amb els seus companys. En general, els periodistes recelen de ells mateixos. Així es posa de manifest en una àmplia recerca sobre ètica periodística duta a terme pel Grup de Recerca en Periodisme i que s’explica amb major detall dins d’aquesta mateixa web.

Per començar, dubten dels principis de la professió. No existeix l'objectivitat, encara que creguin que han d’escriure de forma honesta. Les fonts informatives defensen els seus interessos, busquen notorietat pública i per això cal contrastar la informació que ofereixen quan sigui possible. Les fonts de les que més es refien els periodistes són les ONG i els científics.

Malgrat cert desencís professional, els periodistes encara defensen alguns dels principis clàssics de l'ofici. No s'han d'utilitzar mitjans il·lícits per obtenir informació i les notícies no s'han de barrejar amb les opinions llevat - precisen – d’alguns excepcions, com quan presentadors de gran prestigi encapçalen un informatiu. També creuen que una notícia ha de detallar la nacionalitat, l'ètnia o l'orientació sexual d'un protagonista només si resulta imprescindible per comprendre-la. I que la presumpció d'innocència dels acusats de cometre delictes ha de mantenir-se en tots els casos.

La professió es troba per tant en una mena d’ idealisme amenaçat pels embats de les rutines diàries. D'una banda el periodistes creuen que haurien de resistir les exigències del poder polític en el seu treball, encara que són conscients que no poden evitar les pressions. Defensen per exemple que no han d'oferir més informació del govern que de l'oposició ni entrevistar un president del Govern quan ell ho demani, però sí que han de seguir al govern en política terrorista o en situacions d'emergència. De fet, la influència del poder polític a la professió es considera un dels problemes irresolubles del periodisme.

El periodisme depèn dels patrocinadors i dels anunciants, com tothom sap. Res estrany si no fos perquè els periodistes expliquen que la influència d'aquestes empreses és excessiva en algunes seccions, com la d’economia, els esports o a cultura. Ells mateixos estan sota la pressió directa d'algunes empreses que, per aconseguir la seva atenció, els afalaguen amb sopars o regals. Els periodistes són conscients del risc que suposa rebre determinats obsequis, i en general pensen que no corren cap perill si el regal s'ofereix de forma igualitària a altres companys de professió, no només a un o uns pocs entre ells. La majoria de regals, afegeixen, no tenen importància, com passa amb les entrades, les invitacions a espectacles o els viatges pagats per un patrocinador.

També creuen que han de difondre les idees de qualsevol protagonista d'una notícia encara que estigui en contra de la Constitució o de la religió majoritària, encara que es mostren completament dividits entre ells en relació al tracte informatiu que s'ha de donar al terrorisme, un tema sensible al qual molts periodistes abandonen la seva independència perquè prefereixen seguir les indicacions governamentals. La resta s'enverina en la posició antagònica.

Però també comparteixen algunes idees clares. No s'han de perseguir els personatges públics tal com fa l’anomenada premsa del cor, a la qual en general no es considera periodisme. No cal abusar de les imatges de víctimes de tragèdies excepte quan es tracta de mostrar les conseqüències del terror per alliçonar als ciutadans i, en general, es declaren permissius amb alguns usos de paraules o expressions que puguin semblar de mal gust.

La irrupció dels periodistes més joves, formats sota un sistema d'informació democràtic no fa sinó empitjorar les expectatives de la professió. Els nouvinguts són més escèptics i mordaços, tenen en general menys reticències i es declaren més afectats per les preocupacions deontològiques. En el cas de l'augment de la presència de dones a les redaccions es dóna l'efecte contrari: les seves posicions solen estar més preocupades per aquestes qüestions professionals. Amb tot, el malestar no decau. La professió seguirà a disgust dins la seva pròpia pell com, d'altra banda, potser resulta necessari.